fbpx

Excuses eternes de consumidor irresponsable

Fotografía de saschapohflepp con licencia CC BY 2.0

También puedes leer este artículo en: Español

Fa uns dies vaig arreglar l’obrellaunes elèctric de casa. Amb un tornavís, un soldador i el fil elèctric rescatat d’un llum de peu que es va trencar fa mesos, en un quart d’hora vaig deixar l’aparell a punt perquè continuï funcionant uns quants anys més. Tot un motiu de satisfacció, cada cop menys freqüent. La majoria dels electrodomèstics que fem servir ja no estan dissenyats per ser reparats. Quan m’hi dedicava, fa 30 anys, podies obrir els aparells amb la confiança de trobar el component espatllat, canviar-lo per un de nou i tornar-li l’equip al client gairebé com si fos nou. Ara és impossible.

La diferència és que els aparells actuals són més petits, lleugers, potents i barats: el Walkman Sony original del 1979 costava 200 dòlars, pesava 400 grams i només podia reproduir -no gravar- la dotzena de cançons que cabien en una cinta de casset. El model actual de l’iPod Shuffle d’Apple costa 50 euros, pesa 12 grams i admet 500 cançons. El mateix passa amb les videocàmeres i els equips de música. Fins i tot els televisors d’ara, amb pantalles més grans, pesen i ocupen menys.

Gràcies a les millores en els materials i els processos de producció, fa 40 anys que en la indústria electrònica regeix la llei de Moore, formulada per Gordon Moore, un dels fundadors d’Intel: la quantitat de transistors que caben en un xip es duplica cada dos anys. Això afecta la velocitat dels processadors, la capacitat de les memòries i la resolució de les càmeres digitals.

La millora de les prestacions no sempre es té present quan es lamenta la suposada obsolescència programada. És possible que alguns equips tinguin limitada artificialment la vida útil, però en la majoria dels casos som els consumidors els que no arribem a exhaurir-la. Que aixequi el dit qui hagi esperat que s’espatlli la tele de tub abans de canviar-la per un TFT-LED-Full HD.

Practiquem el consumisme compulsiu. Als anys 90, Microsoft oferia una versió simplificada del seu Word, que costava una cinquena part que el programa complet, però no la va comprar ningú. És hipòcrita queixar-nos que els aparells ja no són eterns. No volem que ho siguin. El millor que podem fer és consumir de manera responsable i assumir que desfer-nos de productes té un cost, sigui econòmic, en reciclar-lo, o bé ecològic, en llençar-lo en abocadors del Tercer Món.

Albert Cuesta

Periodista, analista, traductor i conferenciant especialitzat en electrònica de consum i tecnologies de la informació. És l’editor d’aquest blog, de l’edició en espanyol del butlletí Mobile World Live de la GSMA i del blog de l'Observatorio Nacional de la 5G. També col·labora al diari Ara, Catalunya Ràdio i TV3. ---------------- Periodista, analista, traductor y conferenciante especializado en electrónica de consumo y tecnologías de la información. Es el editor de este blog, de la edición en español del boletín Mobile World Live de la GSMA y del blog del Observatorio Nacional de la 5G. También colabora en el diario Ara, Catalunya Ràdio y TV3.

1 Response

  1. 18 de November de 2020

    […] minerals de sang, la suposada obsolescència tecnològica programada (jo sostinc de fa anys que té molta part de consum irresponsable) i el mite de que Apple la practica amb els iPhones. He recordat l’existència del Fairphone, […]

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.