fbpx

Metges de polsera

rellotges_intel·ligents_wearables

También puedes leer este artículo en: Español

Aquests dies he comprovat que el meu rellotge -un Fitbit Versa ja descatalogat- no només em renya si no camino prou per assolir l’objectiu diari de passes, sinó que també em diu cada matí com ha evolucionat durant la nit el meu nivell d’oxigen en sang, un indicador vinculat a la presència d’apnees del son. El gràfic horari es troba amagat discretament al final d’una pantalla de l’aplicació mòbil de Fitbit a la qual només s’arriba després de passar per diversos menús, però d’ara endavant me’l miraré habitualment amb interès, si més no mentre es mantingui el risc de contraure una malaltia respiratòria tan greu com el covid-19. I, si mai hi veig alguna cosa anormal, trucaré al 061 i els hi explicaré.

Bàsicament la sanitat tradicional funciona de manera reactiva: quan ens trobem malament, demanem visita al metge, que ens examina, porta a terme proves diagnòstiques o les demana a un tercer i ens prescriu un tractament en funció dels resultats. El sistema ha funcionat bé durant segles, però no és precisament òptim, ja que depèn de la nostra pròpia percepció dels símptomes i sovint, quan es manifesten amb prou intensitat per notar-los, la malaltia ja està en una fase més avançada i resulta més difícil de revertir.

Un remei són les revisions de salut preventives que detecten els possibles problemes en una fase incipient, però no tothom és prou disciplinat o té els recursos econòmics per sotmetre-s’hi periòdicament, i la sanitat pública les reserva per preveure les malalties potencialment fatals, com fan els programes de detecció precoç de càncer de mama i d’úter mitjançant mamografies i citologies o de pròstata amb anàlisis de l’antigen prostàtic específic o PSA.

Monitoritzant les constants

Aquesta mena de proves, com moltes altres, s’hauran de continuar fent com fins ara durant molts anys, però hi ha una nova generació de dispositius electrònics que, gràcies a l’abaratiment dels sensors fisiològics, ja permeten monitoritzar de manera continuada moltes de les nostres constants vitals i, analitzant les dades captades, detectar en la nostra condició física anomalies que un especialista s’haurà de mirar aplicant els seus coneixements i experiència. Idealment, el sistema de salut funcionaria de manera proactiva: el cardiòleg ens trucaria per dir-nos que l’anem a visitar perquè el nostre dispositiu l’ha avisat que aquest mes, posem per cas, hem fet més arrítmies cardíaques de les habituals.

Les capacitats dels dispositius electrònics que es porten posats (els que en anglès anomenen wearables ) han augmentat espectacularment en pocs anys. Els braçalets que inicialment es limitaven a comptar passes per incitar-nos a fer exercici aviat van afegir un sensor de ritme cardíac que ara ja ens indica de manera continuada com ens batega el cor.

Gràcies a un programari cada vegada més sofisticat, aquestes dades també es combinen per enregistrar el temps que dormim i identificar quanta estona passem en les diverses fases del son (lleuger, profund, REM), la proporció de les quals determina la qualitat del nostre repòs nocturn.

Últimament la tendència s’ha accelerat. Els dos últims models del rellotge Apple Watch (la marca més popular, amb un 55% de les unitats venudes al món durant el trimestre passat, segons Strategy Analytics) són capaços de practicar a voluntat de l’usuari electrocardiogrames amb validesa clínica. Les autoritats sanitàries de Corea del Sud acaben d’homologar una funció del rellotge Samsung Galaxy Watch Active 2 que mesura directament la tensió arterial de l’usuari, prèvia calibració amb un tensiòmetre de braç o de canell. I el nou model 2 del Fitbit Versa inclou un micròfon que, a més de permetre parlar amb la majordoma digital Alexa, d’Amazon, també es pot activar automàticament mentre dormim per sentir si ronquem, una operació que fins ara requeria tenir el mòbil a la tauleta de nit encès amb una aplicació com Sleep as Android.

No totes les marques ni tots els models ofereixen totes les funcions, i algunes fins i tot desapareixen: Samsung, per exemple, tenia un tensiòmetre en els smartphones de gamma alta, fins als Galaxy S9, que també indicava el nivell d’estrès a partir de les variacions instantànies del ritme cardíac, però els S10 i els S20 ja no la porten. Tanmateix, la tendència a quantificar el nostre estat físic és imparable.

Hi ha professionals sanitaris que encara dubten de la validesa d’aquests dispositius i al·leguen que en molts casos no disposen de les homologacions oficials necessàries, que solen ser força conservadores. Per això les marques eviten sovint presentar els seus aparells com a dispositius mèdics, i s’acullen a eufemismes com “valors estimats” o “amb finalitats recreatives”. Però fins i tot en els casos en què la manca de calibració posi en dubte els valors absoluts d’alguna constant vital, la seva evolució al llarg del temps resulta igualment valuosa.

Per exemple, el meu Versa no em diu el meu nivell concret de saturació d’oxigen (SpO 2 ), però sí a quines hores de la nit ha baixat més. En qualsevol cas, les reticències d’alguns metges a acceptar les mesures dels nostres rellotges no han impedit que centres mèdics prestigiosos dels EUA, com les universitats de Harvard i Stanford o la clínica Mayo, portin anys fent estudis clínics massius amb les dades que aporten els rellotges Apple Watch de desenes de milers de participants voluntaris.

Dispositius que no es comuniquen

A més petita escala, probablement l’obstacle principal per aprofitar les funcions de salut del nostre rellotge intel·ligent és la manca d’interoperabilitat entre els diversos dispositius per a consumidors. Ara com ara el més habitual és que cada aparell proporcioni dades només a la seva aplicació i que no es puguin passar de l’una a l’altra, fet que impedeix creuar-les i descobrir eventuals correlacions si no el limites als productes d’una única marca.

A l’apli Samsung Health del meu telèfon puc veure les mesures de pressió del meu tensiòmetre Ivy, però en canvi no el pes que ha registrat la meva bàscula de bany Fitbit Aria, que només apareix a l’apli de Fitbit, juntament amb el ritme cardíac, el recompte de passes i el d’hores de son. I encara hi ha omissions flagrants: no tinc cap termòmetre connectat, però si em prenc la temperatura corporal amb un termòmetre convencional només puc anotar-la (i obtenir un gràfic d’evolució que en el moment actual seria força útil) a l’apli de salut d’Apple, perquè les de Samsung, Huawei i Xiaomi ni tan sols disposen de cap camp per fer-ho.

Publicat al diari Ara
20200510

Albert Cuesta

Periodista, analista, traductor i conferenciant especialitzat en electrònica de consum i tecnologies de la informació. És l’editor d’aquest blog, de l’edició en espanyol del butlletí Mobile World Live de la GSMA i del blog de l'Observatorio Nacional de la 5G. També col·labora al diari Ara, Catalunya Ràdio i TV3. ---------------- Periodista, analista, traductor y conferenciante especializado en electrónica de consumo y tecnologías de la información. Es el editor de este blog, de la edición en español del boletín Mobile World Live de la GSMA y del blog del Observatorio Nacional de la 5G. También colabora en el diario Ara, Catalunya Ràdio y TV3.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.